L'escrivent que no escrivia
Coneixes el cas d’alguna persona que s’haja negat a treballar i no l’hagen fet fora?
Doncs a la literatura n’hi ha un: la història de “Bartleby, l’escrivent”.
El relat va ser escrit per Helman Melville, autor també de “Moby Dick”, i relata la situació absurda i estranya que viu un advocat que contracta a un nou escrivent perquè li ajude en l’oficina i acaba compadint-se d’ell malgrat la seua reiterada negativa a treballar. De fet, la frase que ha fet famós a aquest personatge és “preferiria no fer-ho”.
En el següent enllaç podràs trobar un fragment del primer capítol. T’ho recomane. Segur que et quedes amb ganes de conèixer com acaba aquest relat que ratlla l’absurd.
Parlant d'absurd... si coneixes Kafka, no serà d’estranyar que el cap et porte a les pàgines de la “Metamorfosi”, sí, aquell conte llarg que narrava l’experiència de Gregor Samsa en despertar-se un matí convertit en un insecte repugnant.
Et deixe un fragment perquè el conegues o pugues fer memòria. Segur que n’hi ha prou perquè arribes a sentir l’angoixa del protagonista en adonar-se de la seua transformació i de la impossibilitat de complir amb el seu deure d’anar a treballar. Et plantejaries tu el mateix si et trobaras en eixa situació?:
Però aquesta no serà l’única relació que podràs fer.
Tornem al llibre de Melville i recordem l'advocat encarregat de contar tota la història. Encara que en un moment determinat pensa en acomiadar Bartleby, no ho fa; sent llàstima.
"Gradualment, em vaig persuadir que tots els meus problemes relatius a l'escrivent m'havien estat predestinats des del principi dels temps, i que se m'havia enviat Bartleby per algun misteriós designi de la divina providència que un simple mortal com jo no havia d'esforçar-se per desentranyar. (...) Per fi ho veig, ho sent: penetre en la finalitat predestinada de la meua vida. I l'accepte. Altres tindran papers més elevats per representar; però la meua missió en aquest món, BArtleby, és fer-te lloc a la meua oficina durant tant temps com consideres oportú quedar-t'hi.
Crec que hauria perseverat en aquesta actitud tan sàvia i edificant si no haguera estat pels comentaris indiscrets i poc caritatius que em dedicaven els meus companys de professió quan venien al despatx. Però això és el que passa sovint, que el contacte permanent amb temperaments mesquins finalment socava la determinació dels més generosos".
Seria encertat, en aquest cas, dedicar-li una expressió que segurament et sonarà: “Tindre més paciència que el Sant Job”.
La coneixies? T’has parat a pensar per què es diu? La resposta és senzilla. Parlem d’un dels personatges de l’Antic Testament, el destí del qual queda marcar per l’aposta que fan el diable i Déu sobre si serà capaç d’aguantar tots els mals que li enviaran sense renegar de les seues creences. Vols saber quantes desgràcies li passen? Mira, mira:
La imatge correspon a un quadre de Georges de la Tour, "Job i la seua dona". El pintor el retrata envellit, quasi nu, deixant-se consolar per la seua dona.
I n’hi ha més molt més...
Si ens posem poètics, de l’actitud passiva de Bartleby, de la seua desídia, podrem arribar fàcilment a un dels creadors de la modernitat poètica: Charles Baudelaire. Fixa’t en com expressa el seu tedi en el següent poema:
LXXV
SPLEEN
Pluviós, irat amb la ciutat sencera,
de l'urna vessa a dolls un fred molt tenebrós
als pàl·lids habitants de les tombes veïnes
i va sembrant la mort en tot raval ombrós.
El gat que tinc a casa, buscant un jaç per terra
agita sense treva el cos magre i ronyós;
el cor d'un vell poeta per canonades erra
amb la cansada veu d'un geni fredorós.
Rondina ja el bordó, i el tió que fumeja
acompanya amb falset el pèndol refredat,
mentre en un joc igual com flaires putrefactes,
llegat antic, fatal, de vella hidròpica,
la sota de cors, bella, i la reina de piques,
xerren sinistrament dels seus amors difunts.
(Traducció de Jordi Llovet.)
Per si no et queda clar el significat, et deixe un enllaç amb un web molt interessant on es dóna una explicació ;)
Però també podem trobar altres exemples en clau còmica. Seria fàcil pensar que José Mota coneixia l’escrivent quan ens va fer riure amb aquell: “No es por no ir, pero ir “pa na”...”
D’ací, a “hoy no, mañana”:
I seguint aquesta línia (de no tindre pressa per fer res), però tornant a la literatura, com no recordar a un dels màxims exponents del romanticisme espanyol: Larra i un dels seus articles més coneguts: “Vuelva usted mañana”.
Us deixe un fragment.
“Un extranjero de éstos fué el que se presentó en mi casa, provisto de competentes cartas de recomendación para mi persona. Asuntos intrincados de familia, reclamaciones futuras, y aun proyectos vastos concebidos en París de invertir aquí sus cuantiosos caudales en tal cual especulación industrial o mercantil, eran los motivos que a nuestra patria le conducían.
Acostumbrado a la actividad en que viven nuestros vecinos, me aseguró formalmente que pensaba permanecer aquí muy poco tiempo, sobre todo si no encontraba pronto objeto seguro en que invertir su capital. Parecióme el extranjero digno de alguna consideración, trabé presto amistad con él, y lleno de lástima traté de persuadirle a que se volviese a su casa cuanto antes, siempre que seriamente trajese otro fin que no fuese el de pasearse. Admiróle la proposición, y fué preciso explicarme más claro.
--Mirad --le dije--, monsieur Sans-délai, que así se llamaba; vos venís decidido a pasar quince días, y a solventar en ellos vuestros asuntos.
--Ciertamente --me contestó--. Quince días, y es mucho. Mañana por la mañana buscamos un genealogista para mis asuntos de familia; por la tarde revuelve sus libros, busca mis ascendientes, y por la noche ya sé quién soy. En cuanto a mis reclamaciones, pasado mañana las presento fundadas en los datos que aquél me dé, legalizados en debida forma; y como será una cosa clara y de justicia innegable (pues sólo en este caso haré valer mis derechos), al tercer día se juzga el caso y soy dueño de lo mío. En cuanto a mis especulaciones, en que pienso invertir mis caudales, al cuarto día ya habré presentado mis proposiciones. Serán buenas o malas, y admitidas o desechadas en el acto, y son cinco días; en el sexto, séptimo y octavo, veo lo que hay que ver en Madrid; descanso el noveno; el décimo tomo mi asiento en la diligencia, si no me conviene estar más tiempo aquí, y me vuelvo a mi casa; aún me sobran de los quince, cinco días.
Al llegar aquí monsieur Sans-délai, traté de reprimir una carcajada que me andaba retozando ya hacía rato en el cuerpo, y si mi educación logró sofocar mi inoportuna jovialidad, no fué bastante a impedir que se asomase a mis labios una suave sonrisa de asombro y de lástima que sus planes ejecutivos me sacaban al rostro mal de mi grado.
--Permitidme, monsieur Sans-délai --le dije entre socarrón y formal--, permitidme que os convide a comer para el día en que llevéis quince meses de estancia en Madrid.
--¿Cómo?
--Dentro de quince meses estáis aquí todavía.
--¿Os burláis?
--No por cierto.
--¿No me podré marchar cuando quiera? ¡Cierto que la idea es graciosa!
--Sabed que no estáis en vuestro país activo y trabajador.
--¡Oh!, los españoles que han viajado por el extranjero han adquirido la costumbre de hablar mal [siempre] de su país por hacerse superiores a sus compatriotas.
--Os aseguro que en los quince días con que contáis, no habréis podido hablar siquiera a una sola de las personas cuya cooperación necesitáis.
--¡Hipérboles! Yo les comunicaré a todos mi actividad.
--Todos os comunicarán su inercia.
Conocí que no estaba el señor de Sans-délai muy dispuesto a dejarse convencer sino por la experiencia, y callé por entonces, bien seguro de que no tardarían mucho los hechos en hablar por mí.
Amaneció el día siguiente, y salimos entrambos a buscar un genealogista, lo cual sólo se pudo hacer preguntando de amigo en amigo y de conocido en conocido; encontrámosle por fin, y el buen señor, aturdido de ver nuestra precipitación, declaró francamente que necesitaba tomarse algún tiempo; instósele, y por mucho favor nos dijo definitivamente que nos diéramos una vuelta por allí dentro de unos días. Sonreíme y marchámonos. Pasaron tres días: fuimos.
--Vuelva usted mañana --nos respondió la criada--, porque el señor no se ha levantado todavía.
--Vuelva usted mañana --nos dijo al siguiente día--, porque el amo acaba de salir.
--Vuelva usted mañana --nos respondió al otro--, porque el amo está durmiendo la siesta.
--Vuelva usted mañana --nos respondió el lunes siguiente--, porque hoy ha ido a los toros.
--¿Qué día, a qué hora se ve a un español? Vímosle por fin, y Vuelva usted mañana --nos dijo--, porque se me ha olvidado. Vuelva usted mañana, porque no está en limpio.
A los quince días ya estuvo; pero mi amigo le había pedido una noticia del apellido Díez, y él había entendido Díaz y la noticia no servía. Esperando nuevas pruebas, nada dije a mi amigo, desesperado ya de dar jamás con sus abuelos.
Es claro que faltando este principio no tuvieron lugar las reclamaciones.”
Caldria fer una matisació: en el cas de Bartleby es tracta de deixadesa, en el de Larra de malfaeners.
Una cosa més. T’has plantejat com podria reflectir-se aquest sentiment en un altre art?
Què et transmet aquest quadre? Apatia, desídia?
La música també ha tractat el tema. Són nombrosos els grups de punk que l’han reflectit en les seues cançons. Nosaltres en quedarem amb una xicoteta mostra. Us deixe uns versos que pertanyen a un tema de Green day, Burnout:
“Declare que ja no m’importa més/ m’estic cremant per dins i per fora/ i m’estic avorrint cada vegada més.
L’apatia ha caigut sobre mi.
Tire les meues emocions a la tomba".
Per últim, recordar un altre personatge literari molt, molt avorrit i apàtic: la vella Morla, de la Història inoblidable (Michael Ende). No us conformeu amb la pel·lícula, la novel·la és infinitament millor ;)
Espere que us haja agradat l'entrada i que hàgeu aprés!!